Sinopsi: La gènesi i la interpretació de la Constitució de Cadis (1812) no ha despertat gaire interès entre als historiadors catalans del segle XX malgrat que desencadenés onades de passions a favor i en contra entre els catalans de l’època. La història dels vilanovins Francesc de Papiol, diputat a les Corts de Cadis, i la dels seus nebots Benet i Marià Rubinat serveix de fil d’Ariadna per no perdre’s en el laberint dels somnis catalans per reformar la monarquia borbònica i la naixent nació liberal espanyola. Els pares de la Constitució foren menys liberals que els seus intèrprets immediatament posteriors però tots ells empraren la història per definir l’abast del canvi polític i social que suscità la promulgació de la Constitució. Aquell historicisme polític era nou però no la fascinació per la història que s’havia conreat entre els principals centres de coneixement del darrer terç del segle XVIII.

La família Papiol representa com els vestigis de l’austriacisme es transformaren en l’anhel de recuperar la història política de Catalunya a través de la recopilació de llibres i documents de tota mena. La formació de la biblioteca familiar farcida d’obres d’historiadors i juristes catalans dels segles XVI al XVIII esdevé cabdal per entendre la resposta catalana a la crisi de la monarquia desencadenada arran de la invasió de les tropes napoleòniques. Francesc de Papiol era besnét de l’alcalde de Vilanova, Joan Papiol i Raventós, capturat i mort en el campament de les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona l’estiu de 1714, i fou l’oncle dels germans Rubinat protagonistes de l’intent d’assimilació de la Diputació Provincial de Catalunya a l’antiga Diputació del General, abolida després de la derrota austriaicista de 1714. Si Francesc somià en una reforma il•lustrada de la monarquia borbònica que recollís les peticions dels catalans, els seus nebots cregueren que la nació liberal espanyola els oferia l’oportunitat de redefinir les relacions entre Catalunya i la monarquia.

Sobre l'autor: Jordi Roca i Vernet, (Barcelona, 1976). Investigador postdoctoral a la Universitat de Warwick. Premi extraordinari de doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, la seva recerca doctoral ha estat reconeguda per l’Institut d’Estudis Catalans amb el premi Jaume Vicens
Vives (2010).Ha publicat el llibre La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, i diversos capítols de llibre i articles en revistes especialitzades.Forma part del Grup de Recerca d’Història del Parlamentarisme i les seves principals línies de recerca són la història del primer liberalisme i de les revolucions de la primera meitat del segle XIX.