El guitarrista i compositor Jaume Torrent interpreta les següents obres de Ferran Sor (Barcelona 1778 – Paris 1839):
1a part.
ANDANTE LARGO, op. 5
4 MINUETS, op. 11
núm. 1 en Sol major
núm. 2 en Sol menor
núm. 4 en Re menor
núm. 5 en Re major
FANTASIA “ELS ADÉUS”, op. 21
TERCERA FANTASIA, op. 10
Introducció, tema, 4 variacions i coda.
2a part.
6 ESTUDIS, op. 31
núm. 1 en Re major
núm. 2 en Si menor
núm. 3 en Sol major
núm. 4 en Si menor
núm. 5 en La menor
núm. 6 en La major
VARIACIONS BRILLANTS, op. 9
Sobre l’aria “O cara armonia” de l’òpera La Flauta Màgica de Mozart
Introducció, tema, 5 variacions i coda.
QUINTA FANTASIA, op. 16
Variacions sobre l’aria “Nel cor più non mi sento” de Paisiello
Introducció, tema, 9 variacions i coda.
Argumentari
Aquest concert podria entendre’s com un intent incomprès de situar la guitarra al panorama musical culte. Si els guitarristes haguessin entès la revolució tècnica que propugnava la música de Sor i hagin desenvolupat els recursos que reclama l’expressió dramàtica del seu llenguatge, avui dia la guitarra gaudiria d’un major reconeixement en el món musical.
L’absència en el repertori dels guitarristes d’obres com la Tercera Fantasia, op. 10 o la Cinquena Fantasia, op. 16 de Ferran Sor (entre altres) -que sense cap dubte estan entre les millors composicions per a instrument sol del classicisme preromàntic espanyol- no s’explica si no és per la manca de recursos expressius de les tècniques guitarrístiques més divulgades, a través de les quals , obres com les que ens ocupen no aconsegueixen mostrar-se davant el públic melòman amb tot el pes musical i profunditat expressiva que posseeixen, passant inadvertides i generant un inevitable tedi.
Jaume Torrent -la tècnica li permet desenvolupar un so amb més projecció i capacitat d’estratificació dinàmica que la que obtenen les tècniques convencionals més universalment divulgades- recupera aquestes obres mostrant-nos la seva inusitada qualitat musical mitjançant una lectura rigorosa del text i una expressivitat rica en recursos expressius , donant com a resultat unes versions impregnades de dramatisme tal com correspon al ideari interpretatiu propi de l’estètica a la qual pertanyen.
Durant els anys 1989 i 2003, amb motiu del 150 i del 225 aniversari de la mort i naixement de Sor, Jaume Torrent va retre homenatge al compositor oferint concerts dedicats íntegrament a la seva música.
Sobre Jaume Torrent
Jaume Torrent ha desenvolupat una tècnica guitarrística amb la que aconsegueix una projecció de so superior a la que s’obté amb les tècniques més internacionalment divulgades. Amb aquesta tècnica, Torrent amplia la gamma d’intensitats sonores de la guitarra augmentant la seva capacitat expressiva i possibilitant una equilibrada integració de la guitarra en agrupacions de cambra i orquestrals.
Va iniciar els seus estudis de guitarra amb Gracià Tarragó, deixeble de Miguel Llobet. La seva presència en els escenaris internacionals és permanent (Espanya, França, Suïssa, Anglaterra, Àustria, Itàlia, Estats Units, Alger, Rússia, Japó, Jordània, Bulgària, etc.) I ha actuat com a solista d’algunes de les més prestigioses orquestres europees i americanes-Orquestra Simfònica de París, Orquestra de Cambra d’Israel, Orquestra Simfònica de la RAI, Dresdner Philharmonie, Filharmònica Nacional d’Ucraïna, Orquestra de la RTV Espanyola, Bilkent Symphony orchesta, Orquestra de la Ràdio Búlgara, Orquestra de la RTV de Luxemburg , American Wind Symphony, Symphony orchesta of Bursa, Westcoast Shymphony Orchestra, Orquestra Simfònica de València, etc. – i ha estat dirigit per directors com R. Frühbeck de Burgos, Ph Entremont, E. García Asensio, C. Mansur, H. Pensis, R. Austin Boudreau, M. Natchev, D. Tosi, M. Galduf, I. Palkin i G. Aykal, entre d’altres.
Ha estrenat concerts de reconeguts compositors com J. Cervelló ("La Sexta Nit") i X. Benguerel ("Concertante per a guitarra, percussió i cordes" i "Concert de Tardor" ambdós editats en CD per NAXOS). Ha enregistrat la integral de l’obra per a guitarra sola de H. Villa -Llops (PDI-Spain), l’obra per a guitarra de G. Tarragó (La mà de Guido) i va fer el primer enregistrament mundial en DVD del "Concert d’Aranjuez" de J. Rodrigo sota el patrocini de Pioneer. Ha estat guardonat amb el Premi “Golden Fortune” de Ucraïna en reconeixement a la qualitat i popularitat de la seva trajectòria artística. Ha estat professor de guitarra i director del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, responsable de l’Aula de guitarra M. Llobet de l’Acadèmia Marshall-també de Barcelona-fundada per E. Granados i dirigida per A. de Larrocha i ha impartit master class a diferents universitats americanes. És autor d’una metodologia dissenyada per a l’aprofitament de tot el potencial sonor de la guitarra i per a la racionalització i assimilació dels seus recursos tècnics.
Com a compositor és autor d’un extens catàleg d’obres de cambra, simfòniques i per a guitarra sola publicades en editorials com Schott i Trekel d’Alemanya, Boileau, Clivis i Piles d’Espanya i Vent Music d’USA. Ha estrenat als Estats Units el seu "Concert per a guitarra i cordes" amb la Sinfonietta of San Francisco i el seu "Concert per a violí, guitarra i cordes" (Paganini in America) amb la Kensington Symphony Orchestra sota la direcció de Geoffrey Gallegos ia Espanya el "Concert de Rialp, concert per a guitarra i orquestra simfònica" amb l’Orquestra Simfònica Nacional Txeca sota la direcció d’Inma Shara.
Amb aquest programa de música per a guitarra de Ferran Sor, Jaume Torrent ens acosta a diferents aspectes morfològics i formals de l’obra d’aquest gran compositor i guitarrista català a qui la crítica parisenca va considerar com "el Beeethoven de la guitarra". Amb obres com la Tercera Fantasia op. 10 o la Cinquena Fantasia, op. 16 -rares vegades programades en concert- Torrent ens mostra un Sor posseïdor d’una visió musical única a la producció per a guitarra, posant de manifest l’indiscutible èxit que va obtenir en el seu propòsit de convertir la guitarra en un vehicle de transmissió dels millors recursos expressius del ideari estètic preromàntic.
Tot i que Miguel Garcia (conegut com el "Pare Basilio") i Frederic Moretti van donar importants passos per a la incorporació de l’escriptura clàssica a la guitarra, no seria fins a l’aparició de Ferran Sor -i de Dionisio Aguado- que es consolidaria una participació plena en ella dels plantejaments harmònics, modulants i formals més significatius d’aquell període musical.
L’objectiu de Sor va ser, des d’un primer moment, "dignificar" la guitarra. Aquesta dignificació -per a un músic amb una sòlida formació com la que va tenir des de molt jove- significava poder desenvolupar en el instrument les components estilístics de l’obra de Haydn, Mozart i Beethoven (com el mateix Sor manifestaria en diferents ocasions). Efectivament, l’escriptura de Sor per a guitarra està plantejada sota el mateix rigor musical que van utilitzar aquells grans compositors. Sor es va mantenir sempre fidel a les regles del llenguatge polifònic del classicisme, fins i tot en aquells moments en què l’escriptura entra en clara contradicció amb les possibilitats d’execució tècnica que imposa el instrument. Aquesta contradicció es produeix amb major freqüència en les obres de Sor de més ambició formal i virtuosística, fet que explicaria la dificultat amb què s’han trobat una bona part de les seves obres per ser incorporades en els programes de concert. Només un reduït percentatge de la seva producció (revisat per guitarristes com Daniel Fortea, Alfred Romea o Miquel Llobet) arribaria a formar part del repertori dels concertistes del segle XIX i bona part del XX. En la seva dilatada tasca d’estudi i investigació, Jaume Torrent ha dut a terme una acurada revisió de les obres més ambicioses de Sor per tal de ajustar-les a les possibilitats reals d’execució i possibilitar una interpretació en base als criteris interpretatius atribuïbles al període preromàntic.
Sembla obvi que, si d’una banda, Sor participa del model del llenguatge dels grans compositors del classicisme, també va haver de fer seus els criteris interpretatius inherents a aquest llenguatge. La dramatització del text musical comporta de forma indissoluble la utilització de recursos expressius que possibilitin la seua "posada en escena". L’estètica del classicisme aprofundeix en els recursos expressius basats en el contrast dinàmic (forte/piano), conseqüència de l’ús d’instruments com el pianoforte, del desenvolupament de determinades formacions instrumentals i de la presència de sentiments vehements en el discurs musical (Strum und Drang ). Sor també entén que la guitarra ha d’aprofundir en aquesta línia expressiva. Així ho testifica la important presència d’indicacions dinàmiques (f/p) que porten algunes de les seves obres, davant de la total absència d’indicacions relatives a l’ús de contrastos de caràcter tímbric (tastiera/ponticello). Les tècniques guitarrística d’aquella època usaven aquests contrastos com a recurs principal de matisació sonora. L’aparició de l’obra de Sor reclamava el desenvolupament d’un so de major projecció que l’habitual que possibilités l’estratificació d’una gamma de intensitats sonores amb la qual es potencies la dramatització del text musical (ja que amb el contrast tímbric no era possible) . La incomprensió i incomoditat que això va suposar per a l’àmbit guitarrístic explica en gran part la marginació progressiva en què es va veure immers durant els últims anys de la seva vida. La incomprensió de la transcendència de la proposta de Sor, malauradament, va trobar continuïtat en els guitarristes del segle XIX i va ser perpetuada posteriorment per Andrés Segòvia, qui tot i haver contribuït a la universalització de la guitarra i haver incrementat espectacularment el nombre d’adeptes al instrument, també va contribuir a augmentar el seu distanciament del públic musical en seguir reproduint conceptes interpretatius del món guitarrístic que, des de feia alguns decennis, s’havien estat distanciant dels del món musical culte.
És en el context d’aquesta reflexió que Jaume Torrent proposa la seva interpretació de l’obra de Sor basant-la -en virtut de la tècnica guitarrística que ha desenvolupat- en l’ús de recursos expressius tendents a ressaltar aquelles components expressives (dramàtiques) que, segons el seu punt de vista, haurien pogut canviar el camí seguit pel desenvolupament de la tècnica de la guitarra, dirigint-la cap a l’assoliment d’un so més ric en matisos dinàmics del que s’aconsegueix amb les tècniques més divulgades, amb la qual cosa, avui en dia, la guitarra gaudiria probablement d’un major reconeixement en el món musical culte.