L’Acte Anual Beques Ernest Lluch d’enguany va reunir a una cinquantena de persones i va constar de dues parts. Una primera centrada en la Beca Ernest Lluch de Recerca del Patrimoni Musical i una segona centrada en la Beca de Recerca Ernest Lluch. L’acte va comptar amb la presència del director del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro i va estar conduït pel vicepresident de la Fundació Ernest Lluch, Lluís Maria de Puig, qui va oferir unes paraules inicials centrades en les dificultats econòmiques actuals i en la necessitat de seguir fomentant la recerca en els camps de la Música i de la Història, dos dels principals centres d’interès d’Ernest Lluch. En aquest sentit va fer saber que la Beca de Recerca Ernest Lluch passa a ser una beca biennal i quel’any 2012 es convocarà la vuitena edició d’aquesta beca. Acte seguit va cedir la paraula a Jordi Maluquer, patró i membre de la Comissió Cultural de la Fundació Ernest Lluch qui va anunciar que després de tres beques musicals concedides, la tasca de la Fundació ha donat fruits i ha permès impulsar tres recerques a l’entorn de compositors catalans com són Terradellas, Milans i Andreví. Pel que fa a Domènec Terradellas, es va anunciar que s’estan ultimant les negociacions per tal d’impulsar-ne la publicació i sobre Milans va anunciar que la seva obra serà interpretada en el proper Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. Per últim i en relació a la vida i obra d’Andreví va comunicar que ja es disposa de la recerca realitzada pels musicòlegs Antonio Ezquerro i Glòria Ballús, els quals varen fer entrega de la mateixa i varen pronunciar unes paraules dedicades a un dels músics catalans més prolífics en el regnat de Ferran VII.
La segona part de l’acte va ser una calorosa dedicatòria a la recerca històrica, als joves investigadors i a la Catalunya post-Decret de Nova Planta i al constitucionalisme i liberalisme primerenc. Ela catalans a les Corts de Cadis i el paper que hi jugaren i en concret, el llegat dels vilanovins “Papiol” i “Rubinat”, van ser curosament presentats. No en va aquest tema és el que va centrar en part la glosa que el professor i prologuista de l’obra, Joaquim Albareda, va fer del llibre Tradició constitucional i història nacional (1808-1823). Llegat i projecció política d’una nissaga catalana, els Papiol, de Jordi Roca i Vernet. L’autor, guardonat l’any 2009 amb la VI Beca de Recerca Ernest Lluch va dirigir unes paraules d’agraïment i de vindicació del pensament historiogràfic i de la necessitat de promoure la recerca en camps, com ara la història, tan allunyat dels paràmetres productius actuals però al mateix temps tan necesari per la nostra societat. Obra i discurs, van estar perfectament en sintonia amb el públic assitent, i que donar peu a la darrera part de l’acte en la qual el també jove historiador, Iván Armenteros, va lliurar la recerca corresponent a la beca concedida l’any passat i que serà publicada l’any que ve.
Sinopsi: La gènesi i la interpretació de la Constitució de Cadis (1812) no ha despertat gaire interès entre als historiadors catalans del segle XX malgrat que desencadenés onades de passions a favor i en contra entre els catalans de l’època. La història dels vilanovins Francesc de Papiol, diputat a les Corts de Cadis, i la dels seus nebots Benet i Marià Rubinat serveix de fil d’Ariadna per no perdre’s en el laberint dels somnis catalans per reformar la monarquia borbònica i la naixent nació liberal espanyola. Els pares de la Constitució foren menys liberals que els seus intèrprets immediatament posteriors però tots ells empraren la història per definir l’abast del canvi polític i social que suscità la promulgació de la Constitució. Aquell historicisme polític era nou però no la fascinació per la història que s’havia conreat entre els principals centres de coneixement del darrer terç del segle XVIII. La família Papiol representa com els vestigis de l’austriacisme es transformaren en l’anhel de recuperar la història política de Catalunya a través de la recopilació de llibres i documents de tota mena. La formació de la biblioteca familiar farcida d’obres d’historiadors i juristes catalans dels segles XVI al XVIII esdevé cabdal per entendre la resposta catalana a la crisi de la monarquia desencadenada arran de la invasió de les tropes napoleòniques. Francesc de Papiol era besnét de l’alcalde de Vilanova, Joan Papiol i Raventós, capturat i mort en el campament de les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona l’estiu de 1714, i fou l’oncle dels germans Rubinat protagonistes de l’intent d’assimilació de la Diputació Provincial de Catalunya a l’antiga Diputació del General, abolida després de la derrota austriaicista de 1714. Si Francesc somià en una reforma il•lustrada de la monarquia borbònica que recollís les peticions dels catalans, els seus nebots cregueren que la nació liberal espanyola els oferia l’oportunitat de redefinir les relacions entre Catalunya i la monarquia.
Sobre l’autor: Jordi Roca i Vernet, (Barcelona, 1976). Investigador postdoctoral a la Universitat de Warwick. Premi extraordinari de doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, la seva recerca doctoral ha estat reconeguda per l’Institut d’Estudis Catalans amb el premi Jaume Vicens
Vives (2010).Ha publicat el llibre La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspiradors, i diversos capítols de llibre i articles en revistes especialitzades.Forma part del Grup de Recerca d’Història del Parlamentarisme i les seves principals línies de recerca són la història del primer liberalisme i de les revolucions de la primera meitat del segle XIX.