Reproducció adaptada de la Notícia a la web de l’IVIE.
“La crisi climàtica és el risc més gran al qual ens enfrontem com a humanitat, com va demostrar la tragèdia de la dana succeïda a València fa un any”. Amb aquesta premissa inicial va començar ahir el diàleg 3 del cicle de diàlegs Accions col·lectives davant dels riscos globals, que organitza, a València, la Fundació Ernest Lluch i Ivie, en col·laboració amb CaixaBank. La investigadora ICREA a l’Institut d’Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC) i professora investigadora de Barcelona School of Economics, Mar Reguant, i la presidenta de + Democràcia, especialista en l’anàlisi de la governança per a la transició ecològica, Cristina Monge, van coincidir també que la lluita contra el canvi climàtic ha de ser un repte col.lectiu que involucri governs, empreses i individus.
En el diàleg, titulat Desafiaments del canvi climàtic: cap a una transició sostenible, les dues expertes van destacar que la crisi climàtica ha deixat de ser un risc potencial per convertir-se en una realitat que ja afecta la salut, l’economia i la cohesió social, perquè augmenta les desigualtats. A la darrera reunió del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) es van identificar 141 riscos derivats del canvi climàtic, que es podien agrupar en dos eixos principals: salut i economia. “Per tant, afecta tot, perquè aquests són els dos grans vectors de la vida”, va afirmar Cristina Monge.
Mar Reguant va assenyalar l’augment de les temperatures, les inundacions i els grans incendis com els riscos més preocupants i va destacar que molts dels impactes, especialment sobre la biodiversitat, són inquantificables perquè suposen pèrdues econòmiques, però també humanes. “Hi ha riscos que ni les asseguradores no estan disposades a atendre perquè s’han tornat massa certs”.
A més, les ponents van subratllar que la crisi climàtica també és una crisi de justícia social, ja que augmenta les desigualtats. El canvi climàtic ens fa més pobres a tots, però afecta més els uns que els altres, tant dins d’un mateix territori com entre països. “A la dona de València, les pèrdues materials van afectar més els que pitjors cases tenien, per exemple”. A nivell internacional, els països menys desenvolupats —els que menys han contribuït a l’escalfament global perquè no estan industrialitzats— són els que en pateixen els efectes més devastadors.
Tant Reguant com Monge van coincidir que el problema climàtic és, principalment, energètic. “L’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle per la crema de combustibles fòssils (carbó, gas i petroli) són el 70% del problema de la crisi climàtica”, va concretar la investigadora ICREA, que també va mostrar cert optimisme pel paper i el desenvolupament de les energies renovables a Espanya. Per a totes dues, la transició cap a fonts renovables és la clau d’un futur sostenible, tot i que van reclamar més agilitat administrativa i millor planificació. “Espanya té un enorme potencial en energia solar i eòlica. En concret, la solar ha passat en tres anys de representar un 8% a un 20% al mix energètic. No necessitem energia nuclear per avançar cap a un model més net i resilient”. En aquest punt, Cristina Monge va animar a generar un gran debat sobre l’energia nuclear a Espanya, una energia que considera immadura perquè genera uns residus amb què no se sap què fer i planteja problemes seriosos amb l’augment de les temperatures. En opinió de totes dues, el tancament de les nuclears a Espanya ha de mantenir el calendari previst.
Davant el rebuig creixent a les plantes d’energia renovables al nostre país, Cristina Monge va afegir que “la transició ha de ser justa i negociada amb els territoris, perquè tot el temps dedicat al diàleg s’estalvia després en conflictes”. Les dues expertes van coincidir que educar, comunicar i generar consens són claus per avançar i accelerar la transformació.
De fet, Monge va insistir que el principal error que s’ha comès en la lluita contra la crisi climàtica ha estat generar un discurs de culpabilització de la ciutadania. “Això paralitza i crea rebuig. La matriu energètica d’un país només la poden canviar les empreses, la política i la comprensió del conjunt de la societat. Hi ha una responsabilitat personal, però només amb les accions individuals no es resol el problema. El que sí que podem fer els ciutadans és exigir als polítics i empreses que facin aquests canvis i votar amb un criteri verd, és a dir, coneixent les polítiques. ni de partit, sinó el repte col·lectiu més gran del nostre temps”, va recalcar.
En el context internacional, Mar Reguant va insistir en la manca de lideratge dels Estats Units en temes mediambientals. “Ha perdut tota la credibilitat en transició ecològica, mentre que la Xina s’està organitzant i planificant el seu futur en energies renovables”. Pel que fa a la Unió Europea, com a actor “polític creïble” el seu paper ha de ser avançar amb polítiques ambicioses i solucions tecnològiques innovadores i incloure criteris ambientals i de justícia social als acords comercials, per empènyer la resta de països a accelerar la transició sostenible.
La sessió va acabar amb preguntes recollides per escrit i formulades pel director de la Fundació Ernest Lluch, Ferriol Sòria.
Recupera el Vídeo de la sessió AQUÍ: