La unió monetària i la constitució de la zona euro van significar un canvi de paradigma en les polítiques monetàries dels estats. Més d’una dècada després s’han observat importants disfuncions i encerts, però en sobresurt la inexistència d’una unió bancària i fiscal, fet que ha comportat en part les serioses dificultats financeres de molts dels seus estats membres arran de la crisi econòmica del 2008. En el context actual, la importància del Tractat Constitutiu del Mecanisme Europeu d’Estabilitat com un element de l’estratègia global d’enfortiment de la Unió Econòmica i Monetària suposa en gran mesura que la concessió d’assistència financera estigui condicionada a la supervisió econòmica i pressupostària dels Estats membres que pateixen dificultats greus pel que fa a la seva estabilitat financera. A resultes d’això ¿en els anys vinents caldria donar passos definitius per a la unió bancària, la unió fiscal i la unió econòmica, superant el deficient disseny de la Unió Econòmica i Monetària, que està avui limitada a la possessió d’una moneda comuna en 17 països? Si la unió bancària és un pas fonamental per a la unió econòmica: cal completar tan aviat com sigui possible un fons comú de garantia de dipòsits i la supervisió de totes les entitats sota el control del BCE, incloent-hi un mecanisme de liquidació únic,? Com, quan, i amb quins elements de gestió, de control i de govern? On ha de quedar l’autonomia en la governança econòmica dels estats de l’eurozona? Quines desigualtats hi ha i quins efectes positius tindran les mesures adoptades per Basilea III el 2010 i que entren en vigor en aquest 2013? ¿Fins a quin punt les polítiques impulsades per les institucions financeres internacionals han contribuït i estan contribuint a fer front a la crisi actual? Aquestes i altres qüestions varen planejar en aquest interessant diàleg marcadament econòmic.
Presentació de José Manuel González Páramo